A l’institut de Recerca de Criatures Màgiques del Vallès Occidental estan de Festa Major: el professor Somiatruites, després d’anys d’investigació, ha aconseguit proves de l’existència d’un nou tipus de follet propi de la comarca.

Ell sempre havia dit que existien uns “follets comarcals”, encara que mai no havia aconseguit provar-ho. Per capturar-ne un, li calia un aparell molt sofisticat i també molt car: el PRARANY-12.06. Segons havia llegit a una revista científica, aquest aparell, d’alta tecnologia, atrapava tant dracs ferotges i gegants terrorífics com delicades nimfes o gnoms savis. Però costava massa diners. A més a més, el director de l’Institut de Recerca de Criatures Màgiques del Vallès Occidental. Pensava que el Professors Somiatruites era un pobre guillat i es negava a comprar-li l’aparell.

Però el Professor era un home molt tossut: va donar la tabarra a tothom amb la seva teoria fins que va aconseguir que un empresari molt ric li comprés el PARANY-12.06.
I com el PARANY-12.06. era un aparell infal·lible, el nostre científic va aconseguir bons resultats en tan sols un parell d’hores: dins de la gàbia electromagnètica del parany, hi havia dues criatures ben curioses, com mai no n’havia vist cap. Una feia uns cinc centímetres de llargada, tenia el cap pelat amb un parell d’antenes, però sense orelles ni nas. L’altra tenia una forma molt estranya, com de fletxa recargolada, i no parava de fer bots i de cridar: “Fem-fem”.

El Professor estava molt content. Va agafar la seva llibreta d’apunts i va seure davant dels seus dos captius. El cap pelat semblava que estava cada vegada més enfadat.

- Vull sortir d’aquí!- cridava.

- Fem-fem,!!!- deia el seu company, enrabiat.

El científic es va presentar.

- Bon dia. Sóc el professor Somiatruites i no vull que penseu que sou els meus presoners. Més aviat us considero els meus convidats. Feia anys que us buscava. M’ha costat molt trobar-vos i, com comprendreu, no em puc arriscar a deixar-vos anar i que toqueu el dos.

- I què vols, de nosaltres?- va preguntar el noiet de les antenes.
El Professor va respondre:
- Sols vull fer-vos algunes preguntes i un parell de bones fotos. Després us deixaré marxar.

Els que estaven dins de la gàbia van intercanviar unes paraules en veu baixa i, finalment, van contestar que hi estaven d’acord.

I així va començar l’única entrevista que fins ara se li ha pogut fer a una criatura màgica del Vallès Occidental.

- Abans de tot- va dir el Professor –m’agradaria saber com us dieu i qui sou.

- Doncs miri- respongué el xicotet màgic –si vol que li parli de mi, ho faré encantat i li donaré tants detalls com vulgui. Però del meu bon amic poca cosa li podré dir: ens vam conèixer fa molts anys, però em va dir que, fins que no li trobés un nom que li agradés de debò, no m’explicaria qui era i d’on venia. Des d’aquell dia, cada matí, quan em llevo, el crido per un nom diferent; però no hi ha manera: no li n’agrada cap. És molt bo, molt simpàtic, bon company i tot el que vostè vulgui...Però a mi em sembla que li agrada una mica massa prendre’m el pèl. Sap què em va dir l’altre dia? Que volia que organitzés una festa amb més de cent nen i que cada un d’ells li proposés un nom per poder escollir ben de gust. Li agraden molt els nens, sap? Potser, per això, m’ha dit que el dia que li faci la festa, m’explicarà coses sobre ell, perquè jo les digui als nens. És que ell parla d’una manera extranya, no sé si s’hi ha fixat.

- Fem-fem- va dir la criatura caragolada. El Professor estava entusiasmat.

- I tu, noiet, què ets i com et dius? –li va preguntar, ple de curiositat.

- Em dic Xaloc i sóc un Valloc. De fet, jo sóc un Reciclat, perquè durant molt de temps vaig ser un Tòxic. Però gràcies als meus amics, entre els quals hi ha aquest que m’acompanya, vaig aconseguir neutralitzar les toxines i ara em consideren un Valloc més, fins i tot un dels més actius. Em prenc molt a pit la meva feina, sap?

El Professor escrivia tot el que el Valloc li deia i es fregava les mans: s’imaginava la cara del director de l’Institut de Recerca de Criatures Màgiques quan li portés aquella informació.

-A veure si ho entenc- va dir en Somiatruites –tu ets un Valloc.

- Així és, senyor- respongué orgullós en Xaloc.

- I, si no és demanar massa...- va continuar el professor – Què és un Valloc?

- No ho sap?- s’exclamà el Xaloc, sorprès- doncs un Valloc és el mateix que un Solsonifaci del Solsonès o un Garrafecol del Garraf, però nosaltres sóm del Vallès Occidental. Vivim pels camins rurals que envolten les ciutats i pobles del Vallès Natural. Ens encarreguem de protegir la comarca, molt especialment aquest camins que són casa nostra. Els Vallocs lluiten contra la contaminació, procurem que els boscos estiguin nets, treballem en la prevenció d’incendis i moltes altres coses que hem de fer per culpa d’un fet vergonyós: els humans, de vegades, sou una mica bruts i feu malbé la natura. Afortunadament, cada cop hi ha més gent que té en compte cóm n’és d’importat la conservació dels espais naturals, els pulmons que fan respirar la comarca, pel futur de tots plegats.

- M’agrada molt el que m’expliques- va interrompre el professor- jo sóc excursionista des de ben jove i ja sé de què em parles. Però, abans que continuïs, hi ha una cosa que m’agradaria aclarir. Digua’m, Xaloc, què vol dir això que tu eres un Tòxic i ara ets un Reciclat?

- Això té a veure amb la història del nostre poble- va contestar en Xaloc- fa molts anys, al Vallès Natural, tots els Vallocs érem iguals i ens dedicàvem a coses tan maques com pintar les ales de dels papallones, mirar que cada pedra estés al seu lloc o fer sortir els bolets a la tardor. Però quan l’home va començar a destrossar boscos i rius, uns quants vam patir una mutació pel contacte amb els agents contaminats i es van convertir en Tòxics. Els Tòxics, en comptes de protegir el medi natural, es dediquen a destruir-lo. Jo abans n’era un, fins que vaig conèixer el meu amic sense nom. Ell em va dur fins a un lloc on vivia una colla de Vallocs i me’ls va presentar. Ells em van obrir els ulls i em van fer veure que eren més maques les rieres d’aigües netes, on viuen peixos i granotes, que les d’aigües contaminades i pudentes en les quals m’agradava banyar-me. Em van demostrar que era molt més bona una amanida amb tomàquets de l’hort que un plat precuinat amb força conservats i colorants. Em van ensenyar que el bosc és la llar de molts animalons simpàtics i que no fan mal a ningú; però que, si hi ha un incendi, esquirols, conills, salamandres, gripaus, guineus, porcs senglars i tants d’altres habitants dels nostres boscos, perden la seva casa. Totes aquestes coses me les van dir els que ara són els meus amics; i, des d’aleshores, estic al seu costat, és a dir: sóc un Tòxic Reciclat que lluita per la conservació del Vallès Natural.

- Fem-fem- va aplaudir l’amic d’en Xaloc.

El professor no s’acabava de creure que aquell noiet li estigués donant tanta informació.

- El Vallès Occidental- va continuar el Valloc- és una comarca que encara conserva boscos molt macos i camins on es pot anar a passejar. El que passa és que la majoria dels humans volen arribar a tot arreu en cotxe, encara que si que s’hi pot anar en carro, a cavall, en bici o a peu. Nosaltres, els Vallocs, treballem per conservar els boscos i els camins del Vallès Natural lluitant contra les gamberrades dels Tòxics, que ho fan malbé tot, i les d’alguns humans que són molt pitjor que ells. Per això, ens agradaria que la gent sortís dels pobles i les ciutats. Voldríem que tothom anés a fer un volt per aquests boscos i camins i veiessin la nostra feina: segur que més d’un s’endurà moltes sorpreses si s’acosta al Vallès Natural.

- I tu, com a Valloc, què els hi recomanaries als habitants del Vallès Occidental?- va preguntar el professor.

- Doncs que comencin a recórrer els camins i busquin masies on encara crien les gallines amb blat o on es pot menjar una bona carn a la brasa; fonts d’aigües netes on els avis de la comarca ja hi anaven de petits; coves misterioses que, potser amaguen alguna antiga llegenda de dracs sanguinaris; ermites on s’hi reuneix la gent en alegres aplecs; castells on vivien cavallers valents i dames boniques i que formen part de la nostra història; arbres monumentals que fa anys que donen la seva ombra a qui se’ls acosta; flors de moltes colors on van abelles i papallones; vinyes que, abans de la tardor, s’omplen de raïm del que fa bon vi... sembla mentida que puguem viure a prop de llocs tan macos i no els coneguem. Val la pena fer camí i endinsar-se al Vallès Natural, doncs mai se sap el que s’hi pot trobar: un bon esmorzar, una festa amb molta gresca, simplement una excursió interessant... o, fins i tot, amb una mica de sort, podeu trobar un Valloc simpàtic i eixerit com jo.

- Fem-fem!!!- va cridar el company d’en Xaloc, animant a tots a fer camí i a aprendre del paisatge que ens envolta.

El professor Somiatruites va quedar molt content amb aquella entrevista. Sabia que tots els companys de L’Institut de Recerca de Criatures Màgiques l’aplaudirien pel seu descobriment. Li va fer unes fotos al Valloc i al seu simpàtic amic i va desconnectar el camp electromagnètic que els mantenia tancats dins la gàbia del PARANY-12.06. De sobte, els dos van créixer fins a ser tant alts com el professor.

- Ja veu, amic- va dir-li en Xaloc abans de desaparèixer- els Vallocs tenim molt poders que ens ajuden a fer bé la nostra feina. Encara que, sap com la feríem encara molt millor?

-Com?- va preguntar en Somiatruites.

- Doncs, els Vallocs treballarien molt millor amb l’ajuda de tots els habitants de la comarca, nens i nenes, grans i petits. Adéu, professor Somiatruites.

- Fem-fem- es va acomiadar el seu company.

- Torneu a visitar-me- va dir el professor- m’heu d’ensenyar encara més coses sobre els Vallocs i sobre el Vallès Natural.

I, mentre tot xino-xano marxaven pel camí cap al bosc, en Xaloc li va dir al seu amic inseparable:

- Potser sí que haurem de tornar per ensenyar-li més coses, què m’en dius?

- Fem-fem- va contestar tot feliç.

Van desaparèixer entre pins. Els dos estaven molt contents perquè, per fi, el món sabria qui eren els Vallocs i quina era la seva feina.

- Tu creus que ara vindrà més gent a conèixer el Vallès Natural?- va preguntar-li en Xaloc al seu company.

- Fem-fem- li va contestar.

- Doncs, és clar!- va dir el Valloc- No sé com t’ho fas: diguis el que diguis, sempre l’encertes, amic meu!

I és que l’amic d’en Xaloc és veritablement un personatges molt especial... i també molt llest i simpàtic. De tan simpàtic que és, no hi ha cap animaló que corri, voli o s’arrossegui pels nostres boscos, que no sigui amic seu i amb qui ell no es pari a fer petar la xerrada o a divertir-se una estona: és fàcil trobar-lo jugant a trencar l’olla amb una família de porcs senglars o organitzant una gimcana per a granotes i sargantanes. A més a més, té tan bona mà que, en una ocasió va pintat un retrat de mida natural d’un cargol enfilat a una fulla d’enciam, i en una altra va teixir, en un tres i no res, un tapís ben colorit per regalar-lo a una guineu amiga seva que, després d’un nuviatge molt sonat, per fi es casava amb el seu promès, un pastor alemany, i se n’anava a viure a l’estranger.

I es que no li falten amics, al company d’en Xaloc. Potser perquè és tan savi que no hi ha indret al Vallès Natural del qual ell no en sàpiga una llegenda o un fet històric; o tal vegada perquè és tan amant de la natura que coneix tots els bolets, plantes medicinals, arbres i flors que troba als marges del camí: sap el seu nom en diversos idiomes (inclòs el nom científic en llatí), si té propietat curatives o no, si té virtuts gastronòmiques... Però que ningú s’imagini l’amic d’en Xaloc com a una rata de biblioteca: encara que li agrada molt llegir, el que li entusiasma és experimentat sobre el terreny, potser perquè és molt curiós o perquè li encanta l’activitat física: no hi ha esport que no practiqui. Per això li agrada tant recordar a tothom que la millor forma de recórrer els camins del Vallès Natural és a peu, en bici, a cavall o en carro. Així sí, diu que fer exercici li obra la gana i, per aquesta raó, sempre sap on s’ha d’anar per menjar una bona carn a la brasa amb mongetes del ganxet o a quina pastisseria fan els millors carquinyolis.

Tant especial és el bon amic dels Vallocs que aquest, juntament amb uns quants humans amants com ells dels camins del Vallès Natural, van organitzar-li una festa.

A aquesta festa van convidar a un munt de nens i nenes per tal que l’ajudessin a triar un nom. I la criatura cargolada, quan va saber que gairebé dos-cents nens i nenes li vindrien a donar un cop de mà perquè deixés d’anar pel món sense nom, es va decidir a explicar a en Xaloc la seva història, guardada en secret fins aleshores. Volia que, durant el transcurs de la festa, el Valloc expliqués a tothom que era i d’on venia.

- Fem-fem, fem?- li va dir a en Xaloc.

- Jo també ho penso: quantes més coses sàpiguen els nens de tu, més fàcil els serà trobar-te un nom encertat. Perquè amb aquesta forma tan extranya que tens i parlant així com parles...

- Fem-fem?!- va exclamar, ofès.

- Perdona, noi- es disculpà en Xaloc- no era la meva intenció fer-te enfadar. Ja et pots imaginar que, a mi, fins ara, m’ha importat ben poc la teva forma rara o aquesta manera que tens de parlar. Som amics, no?

-Fem- va contestar, penedit d’haver-se mostrat tan enfadat amb el seu millor amic.

- Jo penso que l’únic importat perquè algú sigui el teu amic és que a tu et caigui bé i que puguis comptar amb ell quan el necessitis. És o no és?

-Fem!!!- va contestar, content de veure que en Xaloc compartia la seva opinió.

- Durant la nit de nervis que va precedir a la festa, en Xaloc i el seu amic van tenir una gran conversa, com aquelles que es tenen les llargues nits d’hivern quan fora plou i bufa el vent i dins de casa s’està calentó i en bona companyia. Tot prenent una gran tassa de xocolata desfeta amb melindros, l’amic d’en Xaloc es va decidir per fi a explicar la seva història.

- Fem-fem, fem-fem, fem-fem-fem...- va començar.

Li va dir que ell venia d’una galàxia llunyana, a molts anys-llum de la Terra, del planeta Verdinet, encara que la seva raça era originària d’un altre planeta Brutiporc.

Va explicar-li que Brutiporc va ser destruït feia més d’un milió d’anys per culpa de la gran contaminació que hi havia. Deia que, a classe d’història, els explicaven com era el planeta Brutiporc abans de la seva destrucció: tot el territori estava asfaltat i els cotxes circulaven per tot arreu; no existien les flors i els arbres feia temps que havien estat tallats o cremats i, per tant, no plovia mai; tothom anava amb màscares d’oxigen per poder respirar, perquè ja no quedava gens d’aire net; el menjar es fabricava als laboratoris a imitació de tomàquets, cuixes de pollastre, maduixes o el que fos necessari, a partir de derivats del petroli; ja no quedava cap tipus d’animal al planeta, ni de petit ni de gran; la contaminació feia que sempre fos de nit i que sempre fes calor d’aquest tan enganxosa que fa suar molt: la poca aigua que quedava era tan tòxica que no havia manera de purificar-la.

- Brutiporc era un lloc terrible- va dir en Xaloc, esgarrifat- un lloc espantós!

Però uns quants dels seus habitants, segons li va dir el seu amic, farts de viure d’aquella manera, van construir una nau i es van llençar a l’espai a buscar un planeta millor. La travessia va ser molt llarga i molt difícil, però, a la fi, van arribar al planeta més pur que es pugui imaginar: el planeta Verdinet.

Verdinet era un planeta que mai no havia estat habitada per altres que no fossin els milers d’animals diferents que hi vivien en absoluta llibertat. Hi creixien flors de tots colors i per tot arreu hi havia parts d’herba verda i arbres molt grossos i forts. L’aigua era transparent i pura, l’aire net i clar. Feia fred a l’hivern i calor a l’estiu. Era un lloc preciós, i els seus nous habitants es van proposar de viure-hi sense fer malbé res de tot el qui havent trobat.

S’ho van proposar i ho van aconseguir. Van crear una societat respectuosa amb aquell paisatge meravellós que havien trobat i, per això, qualsevol iniciativa, abans de dur-se a terme, havia de ser considerada per un Comitè de Savis Molt Savis que no la deixaven triar endavant si podia provocar el més mínim risc de destrucció per aquell paradís on vivien.

Per això, segons li va explicar la sàvia criatura, a Verdinat sols hi havia camins de terra pels quals només es podia anar a peu, en bici, a cavall o en carro.

-Apa!- va exclamr en Xaloc- com els camins del Vallès Natural!

Va dir-li que el primer cop que va sentir a parlar de la Terra va ser quan estudiava a l’institut, a classe de Planetes Habitats. La Terra sempre li havia interessat pel fet de que, en part, s’assembla a Brutiporc i, en part, a Verdinet. Per això, quan va acabar els seus estudis a l’Escola Superior de Coses Divertides, no va dubtar en agafar la seva bici espacial i anar a conèixer aquell planeta tan curiós: el nostre.

I, per sort als Vallocs i per a tothom que s’estima els camins del Vallès Natural, la seva bici espacial va aterrar al bell mig d’un camp de blat, a algun indret de la plana vallessana, entre el Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i el Parc de Collesoral.

Segons li va explicar a en Xaloc, el seu receptor va captar ones de bon rotllo que venien d’aquesta zona. Concretament, tenien el seu origen a la Universitat dels Vallocs, de la Facultat de Vigilància del Medi Ambient del Vallès Natural, on estudiaven els que ara són la colla d’amics d’en Xaloc i del seu company verdinetià.

Després d’aterrar amb la seva bici especial, va aparcar-la al costat d’una olivera i es va dirigir, seguint el senyal del seu receptor, a veure qui era l’emissor d’aquelles ones tan bones. Així, arribà a l’aula on hi havia una colla de Vallocs. Es va presentar i no va trigar a fer-se amics. El van convidar a viure amb ells a la Residència d’Estudiants Vallocs i es van oferir per ensenyar-li tot el que sabien sobre la comarca. Des d’aquell dia, els va ajudar en totes les seves tasques, que no eren poques. A més a més, com que era tan llest i sabia tantes coses, donava, de tant en tant, alguna classe a la Universitat dels Vallocs.

- Quina sort vam tenir que vinguessis a viure amb nosaltres!- va exclamar, emocionat, en Xaloc.

-Fem-fem, fem! Fem?- va dir el seu amic, recordant-li que, quan ell va arribar al Vallès Occidental, en Xaloc encara era un Tòxic que corria pels boscos amb els seus companys de malifetes.

- Tens raó!- va exclamar en Xaloc- fa tants anys que ens coneixem que anem junts per aquests camins tan macos que ja no ho recordava. Quan et vaig conèixer, jo era un Tòxic i em dedicava a fer salvatjades per boscos i camins. Aquell dia, te’n recordes?, havia anat amb la meva colla a cremar un bosc. De sobte, les flames em van envoltar i em vaig veure atrapat. Cap dels que jo pensava que eren els meus amics em va ajudar: espantats, van fugir a corre-cuita. Però, quan ja em pensava que havia arribat la meva hora d’anar cap a l’infern, un personatge estrany va acudir als meus crits d’ajuda.
Eres tu, amic meu, i em vas salvar!!!

- Fem!!!- va contestar ell, amb llàgrimes d’emoció als ulls.
Els dos amics es van abraçar. Estaven contents de conèixer i de treballar junts en la conservació dels camins del Vallès Natural. Aquella nit, abans de la gran festa, se l’haurien passat en vetlla, tot xerra que xerra, si no fos perquè el company dels vallocs era molt assenyat i li va recordar al seu amic que, si no descansaven, farien molta mala cara al dia següent.

- Tens raó- va dir en Xaloc-. A veure si farem tan mala cara que espantarem els nens.

Però els nens no es van espantar quan els van conèixer, al contrari: asseguts davant de l’escenari on en Xaloc va explicar la història del seu amic, tots feien cara d’estar molt emocionats. Van escoltar amb atenció aquella aventura intergalàctica que parlava de Brutiporc i Verdinet i, quan en Xaloc va cridar al seu amic perquè els nens el coneguessin, tots van aplaudir molt contents.

Hi havia un munt de coses preparades per fer que aquell fos un dia inoblidable que tots recordessin durant molt de temps: diapositives, passejades en carro, un circuit de bici, tallers de maquillatge i de papiroflèxia, contes... Fins i tot van fer el Llibre Gegant del Vallès Natural amb l’ajut d’uns dibuixants de l’Escola d’Art de Rubí. Els nens s’ho van passar d’allò més bé i van fer propostes de nom molt simpàtiques, com ara Cricric o Verduset. L’amic d’en Xaloc no sabia quin nom triar. Quatre nens van proposar el nom Fem-fem, un nom que per a ell volia dir moltes coses i per això li agradava tant. Però l’Olga Puig, una nena de Sant Llorenç Savall, se li va ocórrer un nom que el verdinetià amic del Vallès Occidental li va agradar tant que va decidir que a partir d’aquell dia es diria així: COMARQUET.

- Com m’agrada!!!- va exclamar molt content en Xaloc.

- Fem-fem!!!- va celebrar en Comarquet, aplaudint i donant salts de felicitat.

Després que els nens marxessin cap a les seves escoles, els dos vells amics van seure sota un arbre a cruspir-se un entrepà. Comentaven anècdotes del dia i reien, reien molt: aquell era un dia molt feliç per a tothom.

- Estic content que per fi tinguis un nom- va dir-li en Xaloc- encara que no sé perquè no t’agradava cap de les meves propostes.

- Fem...Fem- va contestar en Comarquet.

- No, si jo ja t’entenc- va dir en Xaloc- No hi ha res com la imaginació dels nens. I la veritat, és un nom molt encertat. Per cert, que hi ha comarques al teu planeta?

- Fem- va respondre en Comarquet.

- Saps una cosa? Encara que vinguis de tant lluny, d’un altre planeta, d’una altra galàxia, crec que et mereixes aquest nom com ningú, ja que tots sabem com t’estimes la comarca.

- Fem- fem- fem- fem, fem-fem-fem!- va dir en Comarquet, citant al poeta.

- I tant, amic meu... Comarquet: com el Vallès no hi ha res!- va exclamar en Xaloc- i com el Vallès Natural no n’hi ha un altre d’igual!!!