Segons li va explicar a en Xaloc, el seu receptor va captar ones de bon rotllo que venien d’aquesta zona. Concretament, tenien el seu origen a la Universitat dels Vallocs, de la Facultat de Vigilància del Medi Ambient del Vallès Natural, on estudiaven els que ara són la colla d’amics d’en Xaloc i del seu company verdinetià.

Després d’aterrar amb la seva bici especial, va aparcar-la al costat d’una olivera i es va dirigir, seguint el senyal del seu receptor, a veure qui era l’emissor d’aquelles ones tan bones. Així, arribà a l’aula on hi havia una colla de Vallocs. Es va presentar i no va trigar a fer-se amics. El van convidar a viure amb ells a la Residència d’Estudiants Vallocs i es van oferir per ensenyar-li tot el que sabien sobre la comarca. Des d’aquell dia, els va ajudar en totes les seves tasques, que no eren poques. A més a més, com que era tan llest i sabia tantes coses, donava, de tant en tant, alguna classe a la Universitat dels Vallocs.

- Quina sort vam tenir que vinguessis a viure amb nosaltres!- va exclamar, emocionat, en Xaloc.

-Fem-fem, fem! Fem?- va dir el seu amic, recordant-li que, quan ell va arribar al Vallès Occidental, en Xaloc encara era un Tòxic que corria pels boscos amb els seus companys de malifetes.

- Tens raó!- va exclamar en Xaloc- fa tants anys que ens coneixem que anem junts per aquests camins tan macos que ja no ho recordava. Quan et vaig conèixer, jo era un Tòxic i em dedicava a fer salvatjades per boscos i camins. Aquell dia, te’n recordes?, havia anat amb la meva colla a cremar un bosc. De sobte, les flames em van envoltar i em vaig veure atrapat. Cap dels que jo pensava que eren els meus amics em va ajudar: espantats, van fugir a corre-cuita. Però, quan ja em pensava que havia arribat la meva hora d’anar cap a l’infern, un personatge estrany va acudir als meus crits d’ajuda.
Eres tu, amic meu, i em vas salvar!!!

- Fem!!!- va contestar ell, amb llàgrimes d’emoció als ulls.
Els dos amics es van abraçar. Estaven contents de conèixer i de treballar junts en la conservació dels camins del Vallès Natural. Aquella nit, abans de la gran festa, se l’haurien passat en vetlla, tot xerra que xerra, si no fos perquè el company dels vallocs era molt assenyat i li va recordar al seu amic que, si no descansaven, farien molta mala cara al dia següent.

- Tens raó- va dir en Xaloc-. A veure si farem tan mala cara que espantarem els nens.

Però els nens no es van espantar quan els van conèixer, al contrari: asseguts davant de l’escenari on en Xaloc va explicar la història del seu amic, tots feien cara d’estar molt emocionats. Van escoltar amb atenció aquella aventura intergalàctica que parlava de Brutiporc i Verdinet i, quan en Xaloc va cridar al seu amic perquè els nens el coneguessin, tots van aplaudir molt contents.