Va explicar-li que Brutiporc va ser destruït feia més d’un milió d’anys per culpa de la gran contaminació que hi havia. Deia que, a classe d’història, els explicaven com era el planeta Brutiporc abans de la seva destrucció: tot el territori estava asfaltat i els cotxes circulaven per tot arreu; no existien les flors i els arbres feia temps que havien estat tallats o cremats i, per tant, no plovia mai; tothom anava amb màscares d’oxigen per poder respirar, perquè ja no quedava gens d’aire net; el menjar es fabricava als laboratoris a imitació de tomàquets, cuixes de pollastre, maduixes o el que fos necessari, a partir de derivats del petroli; ja no quedava cap tipus d’animal al planeta, ni de petit ni de gran; la contaminació feia que sempre fos de nit i que sempre fes calor d’aquest tan enganxosa que fa suar molt: la poca aigua que quedava era tan tòxica que no havia manera de purificar-la.

- Brutiporc era un lloc terrible- va dir en Xaloc, esgarrifat- un lloc espantós!

Però uns quants dels seus habitants, segons li va dir el seu amic, farts de viure d’aquella manera, van construir una nau i es van llençar a l’espai a buscar un planeta millor. La travessia va ser molt llarga i molt difícil, però, a la fi, van arribar al planeta més pur que es pugui imaginar: el planeta Verdinet.

Verdinet era un planeta que mai no havia estat habitada per altres que no fossin els milers d’animals diferents que hi vivien en absoluta llibertat. Hi creixien flors de tots colors i per tot arreu hi havia parts d’herba verda i arbres molt grossos i forts. L’aigua era transparent i pura, l’aire net i clar. Feia fred a l’hivern i calor a l’estiu. Era un lloc preciós, i els seus nous habitants es van proposar de viure-hi sense fer malbé res de tot el qui havent trobat.

S’ho van proposar i ho van aconseguir. Van crear una societat respectuosa amb aquell paisatge meravellós que havien trobat i, per això, qualsevol iniciativa, abans de dur-se a terme, havia de ser considerada per un Comitè de Savis Molt Savis que no la deixaven triar endavant si podia provocar el més mínim risc de destrucció per aquell paradís on vivien.

Per això, segons li va explicar la sàvia criatura, a Verdinat sols hi havia camins de terra pels quals només es podia anar a peu, en bici, a cavall o en carro.

-Apa!- va exclamr en Xaloc- com els camins del Vallès Natural!

Va dir-li que el primer cop que va sentir a parlar de la Terra va ser quan estudiava a l’institut, a classe de Planetes Habitats. La Terra sempre li havia interessat pel fet de que, en part, s’assembla a Brutiporc i, en part, a Verdinet. Per això, quan va acabar els seus estudis a l’Escola Superior de Coses Divertides, no va dubtar en agafar la seva bici espacial i anar a conèixer aquell planeta tan curiós: el nostre.