I es que no li falten amics, al company d’en Xaloc. Potser perquè és tan savi que no hi ha indret al Vallès Natural del qual ell no en sàpiga una llegenda o un fet històric; o tal vegada perquè és tan amant de la natura que coneix tots els bolets, plantes medicinals, arbres i flors que troba als marges del camí: sap el seu nom en diversos idiomes (inclòs el nom científic en llatí), si té propietat curatives o no, si té virtuts gastronòmiques... Però que ningú s’imagini l’amic d’en Xaloc com a una rata de biblioteca: encara que li agrada molt llegir, el que li entusiasma és experimentat sobre el terreny, potser perquè és molt curiós o perquè li encanta l’activitat física: no hi ha esport que no practiqui. Per això li agrada tant recordar a tothom que la millor forma de recórrer els camins del Vallès Natural és a peu, en bici, a cavall o en carro. Així sí, diu que fer exercici li obra la gana i, per aquesta raó, sempre sap on s’ha d’anar per menjar una bona carn a la brasa amb mongetes del ganxet o a quina pastisseria fan els millors carquinyolis.

Tant especial és el bon amic dels Vallocs que aquest, juntament amb uns quants humans amants com ells dels camins del Vallès Natural, van organitzar-li una festa.

A aquesta festa van convidar a un munt de nens i nenes per tal que l’ajudessin a triar un nom. I la criatura cargolada, quan va saber que gairebé dos-cents nens i nenes li vindrien a donar un cop de mà perquè deixés d’anar pel món sense nom, es va decidir a explicar a en Xaloc la seva història, guardada en secret fins aleshores. Volia que, durant el transcurs de la festa, el Valloc expliqués a tothom que era i d’on venia.

- Fem-fem, fem?- li va dir a en Xaloc.

- Jo també ho penso: quantes més coses sàpiguen els nens de tu, més fàcil els serà trobar-te un nom encertat. Perquè amb aquesta forma tan extranya que tens i parlant així com parles...

- Fem-fem?!- va exclamar, ofès.

- Perdona, noi- es disculpà en Xaloc- no era la meva intenció fer-te enfadar. Ja et pots imaginar que, a mi, fins ara, m’ha importat ben poc la teva forma rara o aquesta manera que tens de parlar. Som amics, no?

-Fem- va contestar, penedit d’haver-se mostrat tan enfadat amb el seu millor amic.

- Jo penso que l’únic importat perquè algú sigui el teu amic és que a tu et caigui bé i que puguis comptar amb ell quan el necessitis. És o no és?

-Fem!!!- va contestar, content de veure que en Xaloc compartia la seva opinió.

- Durant la nit de nervis que va precedir a la festa, en Xaloc i el seu amic van tenir una gran conversa, com aquelles que es tenen les llargues nits d’hivern quan fora plou i bufa el vent i dins de casa s’està calentó i en bona companyia. Tot prenent una gran tassa de xocolata desfeta amb melindros, l’amic d’en Xaloc es va decidir per fi a explicar la seva història.

- Fem-fem, fem-fem, fem-fem-fem...- va començar.