- Ja veu, amic- va dir-li en Xaloc abans de desaparèixer- els Vallocs tenim molt poders que ens ajuden a fer bé la nostra feina. Encara que, sap com la feríem encara molt millor?

-Com?- va preguntar en Somiatruites.

- Doncs, els Vallocs treballarien molt millor amb l’ajuda de tots els habitants de la comarca, nens i nenes, grans i petits. Adéu, professor Somiatruites.

- Fem-fem- es va acomiadar el seu company.

- Torneu a visitar-me- va dir el professor- m’heu d’ensenyar encara més coses sobre els Vallocs i sobre el Vallès Natural.

I, mentre tot xino-xano marxaven pel camí cap al bosc, en Xaloc li va dir al seu amic inseparable:

- Potser sí que haurem de tornar per ensenyar-li més coses, què m’en dius?

- Fem-fem- va contestar tot feliç.

Van desaparèixer entre pins. Els dos estaven molt contents perquè, per fi, el món sabria qui eren els Vallocs i quina era la seva feina.

- Tu creus que ara vindrà més gent a conèixer el Vallès Natural?- va preguntar-li en Xaloc al seu company.

- Fem-fem- li va contestar.

- Doncs, és clar!- va dir el Valloc- No sé com t’ho fas: diguis el que diguis, sempre l’encertes, amic meu!