- Abans de tot- va dir el Professor –m’agradaria saber com us dieu i qui sou.

- Doncs miri- respongué el xicotet màgic –si vol que li parli de mi, ho faré encantat i li donaré tants detalls com vulgui. Però del meu bon amic poca cosa li podré dir: ens vam conèixer fa molts anys, però em va dir que, fins que no li trobés un nom que li agradés de debò, no m’explicaria qui era i d’on venia. Des d’aquell dia, cada matí, quan em llevo, el crido per un nom diferent; però no hi ha manera: no li n’agrada cap. És molt bo, molt simpàtic, bon company i tot el que vostè vulgui...Però a mi em sembla que li agrada una mica massa prendre’m el pèl. Sap què em va dir l’altre dia? Que volia que organitzés una festa amb més de cent nen i que cada un d’ells li proposés un nom per poder escollir ben de gust. Li agraden molt els nens, sap? Potser, per això, m’ha dit que el dia que li faci la festa, m’explicarà coses sobre ell, perquè jo les digui als nens. És que ell parla d’una manera extranya, no sé si s’hi ha fixat.

- Fem-fem- va dir la criatura caragolada. El Professor estava entusiasmat.

- I tu, noiet, què ets i com et dius? –li va preguntar, ple de curiositat.

- Em dic Xaloc i sóc un Valloc. De fet, jo sóc un Reciclat, perquè durant molt de temps vaig ser un Tòxic. Però gràcies als meus amics, entre els quals hi ha aquest que m’acompanya, vaig aconseguir neutralitzar les toxines i ara em consideren un Valloc més, fins i tot un dels més actius. Em prenc molt a pit la meva feina, sap?